Joaquim Torres-García (Montevideo 1874-1949) és un dels artistes uruguaians que ha tingut més incidència, a través de la seva obra i de la seva tasca docent, en la història cultural del seu país i, un dels pocs artistes que va deixar una escola com a llegat. Una escola que enllà de les fronteres es manté viva, actualment, després de mig segle de la mort del mestre.

L'Universalismo Constructivo, nom de la seva doctrina estètica, és el resultat d'una vida plena de recerca i de reflexió, on l'Art "amb majúscules" -així acostumava Torres a escriure el mot-, va esdevenir una fita de caràcter metafísic per no dir "religiós i al qual es va abocar de ple.

La trajectòria vital de Torres-García és força curiosa, tot i que va néixer i va morir a l'Uruguai, gran part de la seva vida va ser a l'estranger. Als 17 anys emigrà amb la seva família a Mataró (Catalunya), terra nadiua del seu pare. Tornà a l'Uruguai, l'any 1934, uns mesos abans de fer els 60 anys. La seva residència fora de l'Uruguai pot dividir-se, per entendre millor la seva trajectòria, en cinc períodes cronològics: 1. Catalunya (1891-1920), 2. Nova York (1920-1922), 3. Itàlia i sud de França (1922-1926), 4. París (1926-1932), 5. Madrid (1932-1934).

Durant tots aquests anys -des que a l'any d'haver arribar a Catalunya, va ingressar a l'Escola de Belles Arts (Llotja) fins que decideix tornar a Montevideo- Torres fou protagonista absolut de la formidable transformació que va tenir l'art durant les primeres dècades del segle XX. Uns anys on va poder conèixer els noms més importants de la pintura universal i, alhora, internament, va anar cuinant a foc lent el seu possicionament artístic definitiu -cristal·litzat a Montevideo- vers la pintura i l'art en general.

L'any 1903 va treballar amb el gran arquitecte Antoni Gaudí en la reconstrucció de la catedral de Palma de Mallorca; anys després, el crític Eugeni d'Ors considerà la seva pintura com un paradigma del Noucentisme: és l'època que Torres publica diferents escrits teòrics sobre aquest corrent catalanista, idealista i neoclàssic i, es dedica al muralista en el marc d'aquest moviment.

Quan l'octubre de 1918 el govern català decideix anul·lar la sèrie de grans murals que des de feia uns quants anys estava pintant al Palau de la Diputació de Barcelona, Torres va patir un gran desengany. Aquest moment coincideix amb la influència avantguardista que rebia del poeta Salvat-Papasseit i del seu compatriota el pintor Rafael Barradas (1890-1929), amb qui tindrà una amistat ben estreta, primer a Barcelona i, després conreant una llarga relació epistolar quan Barradas marxa cap a Madrid. En aquest moment es produeix una gran inflexió en la seva obra. Torres té 44 anys. De fet, a partir d'aquest moment, va passar una dècada en silenci, sense teoritzar la seva producció plàstica de forma escrita com havia fet anteriorment. Dos anys d'aquesta crisi interior decideix abandonar Europa -A Catalunya, segona pàtria, mai més tornarà.

El dos anys que va passar a Nova York li van deixar un regust agredolç. D'una banda, va sentir l'atracció de l'ambient cosmopolita i efervescent de la gran ciutat i, de l'altra, s'adonà, ràpidament, que aquella societat materialista i sense tradició no era el millor lloc per viure. Va pintar poc: alguns olis de la ciutat i, sobretot, el famós àlbum de dibuixos novaiorquesos, on a partir d'un traç molt particular va captar el batec d'una ciutat en constant moviment. Allí va conèixer Marcel Duchamp, el pare de l'art conceptual que dominarà l'univers de la plàstica durant la segon meitat del segle XX, entre altres artistes.

Quan torna a Europa s'instal·la a Itàlia. El seu objectiu primari és la construcció de joguines artístiques de fusta per a una companyia americana. La comercialització de la seva producció és irregular; va canviant de domicili constantment, té grans dificultats econòmiques i no avança pas en la seva pintura. Ans el contrari. D'acord amb allò que podem observar en els quadres d'aquesta època, Torres retorna al Noucentisme d'inspiració clàssica i mediterrània. Mentre viu a Itàlia no celebrar cap exposició. L'estada a la Costa Blava de França -sis mesos- és una perllongació del periple italià i, el pas previ de la seva arribada a París on el seu art assolirà una transformació força significativa.

L'ambient artístic parisenc dels anys vint era un gran laboratori cultural en el qual es posaven a prova les darreres teories en matèria de plàstica, de literatura, de música i de cinema, entre altres; un lloc on es reunien, sovint assaborint un cafè, els artistes més inquiets i talentosos. Durant la seva estada a París Torres-García pinta les seves primeres obres constructives i reprèn, després d'una dècada, l'escriptura i la seva participació activa en la discussió teòrica.

L'amistat i el treball amb Theo van Doesburg, Luigi Russollo, Michel Seuphor i Piet Mondrian i, la voluntat de formar un grup amb l'objectiu de combatre els postulats surrealistes van ser vitals en l'obra de Torres. Avançava cap a una concepció definitiva. L'epicentre d'aquest moviment va ser Cercle et Carré, la revista portaveu del grup homònim que va fer exposicions col·lectives a partir de l'abstracció geomètrica, denominador comú dels artistes del grup. A París, Torres també va trobar Pablo Picasso, justament, quan el cubisme deixava pas al neoplasticisme en la pintura torresgarciana.

Tot i el benestar que sentia a París i el camí que havia pres la seva pintura, Torres va deixar la ciutat perquè no trobava una seguretat econòmica per mantenir la família. Desvinculat del grup Cercle et Carré per discrepàncies conceptuals, viatjà a Madrid a finals de l'any 1932. Hi va viure un any i mig i, segons explica ell mateix va ser: "una de les èpoques de la seva vida que més va patir". De ben segur que el contrast amb l'ambient progressista parisenc i el cansament de tornar a començar una vida nova amb 57 anys li van inspirar aquest sentiment sobre l'etapa madrilenya. Època, però, en la qual continuà pintant en clau constructiva, emprant els signes i els grafismes simbòlics, aquells caràcters que avui el consumidor més desprevingut de pintura associa amb el seu nom i la seva escola arreu.

Abans de decidir de tornar a l'Uruguai, dubtà d'anar a Mèxic. Finalment, va triar el seu país. L'abril de 1934, a Cadis, s'embarca cap a Montevideo. Un cop a la ciutat, descobreix que ha arribat a una terra verge en matèria d'art modern, una ciutat on l'avantguarda artística era un nom que al·ludia a una realitat ampla i aliena.

A Montevideo, Joaquim Torres-García dóna forma definitiva al seu ideari estètic que havia fet tot al llarg de la seva vida: l'Art Constructiu Universal o Universalisme Constructiu, una cosmovisió, certament, revolucionaria per al medi local la llavor del qual només va germinar en els joves artistes, uns artistes que van considerar Torres més que un mestre, un petit Déu.

Com ha assenyalat Juan Flo, tres forces conflueixen en la seva estètica definitiva: la tradició renaixentista de la pintura, el formalisme de les avantguardes europees i el caràcter místic de l'art primitiu. En definitiva, "en l'Art Constructiu no hi ha pas una síntesi d'escoles sinó dels dos grans grups de contraris entre els quals Torres es va debatre: d'una banda la pintura de la llum, l'espontaneïtat instintiva i sensorial, la realitat visual, de l'altra la geometria i l'estructura, la raó.", afirma Flo amb notable lucidesa.

Durant els quinze anys finals de la seva vida, Torres va fer centenars de conferències, va escriure articles i llibres, va fer classes, va organitzar treballs col·lectius, va crear un taller d'acord amb la tradició medieval i renaixentista, va cercar la utopia d'una art impersonal que establís una comunió entre l'home i l'ordre còsmic. El resultat d'aquest ideal va ser l'Escola del Sud, una escola que va continuar els seus principis i que representa, en la història de l'art llatinoamericà, un fet només comparable amb el moviment muralista mexicà.

EDUARDO ROLAND