"He dit Escola del Sud; perquè, en realitat, el nostre nord és el Sud. No cal Nord, per nosaltres, sinó per oposició al nostre Sud."

La denominació "Escola del Sud", que el mestre va plasmar en el seu llibre Universalismo Constructivo de 1941, ha servit per englobar tot el llegat artístic de Torres-García; és a dir, tant la seva obra constructitvista pròpia com també l'extensa producció dels seus deixebles: d'una banda, els que van rebre el mestratge de primera mà i, de l'altra, els que van continuar els seus preceptes sense haver-lo conegut personalment. Aquesta denominació, el correlat gràfic de la qual -vertader símbol- és el famós dibuix del mapa d'Amèrica del Sud invertit, ha estat emprada més aviat com a terminologia formal en l'ambient acadèmic i/o a l'exterior, ja que els alumnes i els col·laboradors sempre s'estimaven més parlar de l'escola constructivista com: "Taller Torres", una expressió familiar que encara s'usa col·loquialment a l'Uruguai. Torres-García va arribar a l'Uruguai, el 30 d'abril de 1934, després de 43 anys d'absència. El vell mestre tornava amb la ferma voluntat de divulgar una doctrina amb la mateixa força d'aquell que es creu posseïdor d'una veritat absoluta assolida després d'una vida de recerca constant. Així, poc temps després d'haver arribat a una terra promesa que, en realitat, coneixia ben poc, es va posar en campanya per complir amb un objectiu que ell sentia com un deure superior. Va fer la seva primera conferència als pocs dies de ser-hi; va organitzar, al mes de juny, una primera exposició i, al novembre, començà a col·laborar amb notes al diari La Nación de Buenos Aires. Tot seguit es va posar a escriure una autobiografia en tercera persona i altres assaigs sobre art que es publicarien uns anys després. El proper pas era aconseguir un ajut "institucional", una petita infrastructura per centralitzar i organitzar la difusió de l'Universalismo Constructivo. D'aquesta manera, al gener de 1935, va fundar l'Asociación de Arte Constructivo (AAC) aixoplugat per algunes personalitats locals de cert renom i per pintors de sòlida formació. Però la seva postura intransigent i el seu bagatge cultural, superior a la mitjana dels artistes i dels intel·lectuals uruguaians -sobretot pel que fa l'art modern- provocaren que, després d'una efusiva benvinguda i d'unes primeres activitats col·lectives promissòries, Torres va restant sol i entén que les seves idees necessàriament s'han d'adreçar als més joves, als quals hauria de formar des de zero. Aquesta va ser, esquemàticament, la raó per la qual al 1942 el mestre va decidir iniciar una altra etapa "institucional" i crear el Taller Torres-García (TTG). Des de llavors, l'Asociación de Arte Constructivo només tindrà l'objectiu de mantenir l'existència d'un taller on s'ensenya pintura constructiva. Allí, els primers alumnes van ser, en realitat, amics dels fills de Torres i, fins i tot, alguns veïns cridats per aprendre a pintar: la mitjana d'edat d'aquest grup de primers alumnes no superava els vint anys. El mateix Torres, en el llibre La recuperación del objeto va definir d'una manera essencialista a aquell primer taller que en l'esdevenidor ocuparia un lloc en la història: "… el Taller és la pintura i res més. I el Taller és construcció, i el Taller és la pintura abstracta, a tres dimensions, naturalista, però, no imitativa i, el Taller és la pintura mural, planista, a base dels cinc tons purs i, el Taller és la pintura pura, elemental [...] i, és el grafisme en l'universal […], tot això i res més". El Taller Torres-García anava creixent amb pas ferm i la seva incidència en la cultura uruguaiana cada vegada es feia sentir amb més força la qual cosa també provocà reaccions contràries, unes reaccions que eren el senyal inequívoc del seu pes en l'entorn. Les exposicions es multiplicaven, i fins i tot, l'hivern de 1944, el grup constructivista va dur a terme la seva obra col·lectiva més transcendent: la pintura de la important sèrie de murals a l'Hospital Saint-Bois, amb seu als afores de la ciutat de Montevideo. A partir de 1945 el Taller va editar una revista pròpia, Removedor, que, com el Taller mateix, va continuar el seu camí, fins i tot, després de la mort del mestre, l'agost de 1949. Tot i que hi ha certa controvèrsia sobre aquest tema, l'any 1962 sembla el més indicat per fixar la data del tancament definitiu del Taller Torres-García, dirigit fins llavors per alguns dels seus deixebles més destacats. La darrera publicació oficial del Taller va sortir al gener de 1961: era el tercer número de la revista Escuela del Sur (substituta de Removedor, el darrer número de la qual, el 28, s'havia publicat al juliol-agost de 1953). Feia temps que alguns dels principals alumnes de Torres ja havien deixat l'Uruguai, havien viatjat a Europa o als Estats Units: l'Escola del Sud començava a mirar cap al Nord… on, d'altra banda, en els darrers temps s'havien fet les exposicions retrospectives més importants. N'és un bon exemple, la del 1991, celebrada al Centre d'Art Reina Sofia de Madrid. Finalment, caldria esmentar -entre els nombrosos artistes que passaren pel Taller Torres- els alumnes directes, els que fins ara han estat més valorats per la crítica i l'obra dels quals ha assolit una millor cotització en el mercat de l'art mundial. Cal recordar Francisco Matto (1911-1996), Augusto Torres (1913-1992), Manuel Pailós (1918), Julio Alpuy (1919), Gonzalo Fonseca (1922-2000), Horacio Torres (1924-1974) i José Gurvich (1927-1974). De ben segur, però, que el futur ens podria sorprendre.

EDUARDO ROLAND